Les “rondalles”: els contes populars catalans

Ilustración 2013 © Ona Caussa

Als Països Catalans (la Catalunya espanyola, la Catalunya francesa, Andorra, la Franja d’Aragó, el País Valencià, les illes Balears i Pitiüses i l’Alguer de Sardenya) es parla la mateixa llengua: el català, i s’utilitza la mateixa paraula, “rondalla”, per a designar el conte popular (el fairy tale anglès, el Märchen alemany, la fiaba italiana). Els països de llengua catalana són especialment alegres, oberts, acollidors i democràtics, i les seves rondalles més popularitzades reflecteixen aquesta manera de ser. La més coneguda és “En Patufet”, que, com diu Josep M. Pujol a “La rondalla (o com voldríem que fos la vida)”, és “la celebració del naixement i l’amor parental enmig d’un festival escatològic: el pare i la mare que cerquen desesperadament el seu [fillet] […] desaparegut sota una col que els fa «Taaat!» joiosament quan la vaca —la bèstia maternal per excel·lència— [o bou] que l’ha engolit fa un pet”.

És clar que també hi han rondalles amb conflictes molt greus que requeriran solucions contundents. Com diu el mateix Pujol, quan els petits es van integrant al món dels grans, “descobreixen que és un món descomunal, fet a imatge i semblança dels adults: uns gegants protectors però que de vegades usen i abusen del seu poder”. I les sàvies, dures, apassionants i sovint divertides narracions no paren de criticar greus defectes dels adults i dels mateixos infants, com ara l’estultícia, l’avarícia, l’enveja o la manca de generositat. I alguna vegada (poques) els càstigs contra els culpables són cruels, tal com passa en altres contes d’arreu d’Europa.

Cal subratllar que, quan en una rondalla catalana un personatge humà o d’aparença humana (bruixa, ogre, gegant) és tan malvat que mereix un càstig exemplar, generalment és ell mateix qui es condemna, o bé els febles però decidits i generosos protagonistes s’escapen amb astúcia de la seva fúria o, al contrari, aconsegueixen (cosa fabulosa) fer-lo tornar bona persona. També hi han alguns casos d’agredits innocents que maten l’agressor, com ara els nens que cremen al forn la malvada bruixa de “La caseta de sucre”. Ara bé, tot i que, com afirma Caterina Valriu a Paraula viva: Articles sobre literatura oral (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008, pàg. 53), “podríem dir que actuen en legítima defensa […], avui aquesta part de la rondalla sovint és obviada en les noves versions per a infants, per considerar-la massa truculenta”. I podríem afegir-hi: “…i massa venjativa contra una figura humana”, ja que, si el malvat fos un drac o un llop, el fet de cremar-lo al forn estaria justificat; però si és un ésser amb figura de dona, no. Desgraciadament, l’omnipresent aparició als mitjans de comunicació del seu equivalent conte alemany “Hansel i Gretel” sovint ens fa oblidar boníssimes rondalles catalanes que tenen la seva mateixa contundència i profunditat, però molta menys truculència.

Convindria, doncs, que divulguéssim més, per exemple, rondalles precioses com ara “El Pare Janàs” (recollida per Joan Amades, igual com “L’oriolet” i “En Patufet”, a Folklore de Catalunya: Rondallística, i també al seu extracte Les cent millors rondalles catalanes), que és molt més profunda i divertida que la seva equivalent alemanya “El Petit Polzet” (recollida per Wilhelm i Jacob Grimm). Entre altres molts exemples.

Ricard Bonmatí
Rondallaire i adaptador de rondalles recollides per Joan Amades i d’altres
a Contes populars catalans (Baula, 2004, 2007, 2012)
i Contalles i rialles (Cadí, 2010).
Il·lustració © Ona Caussa

Information

This article was written on 21 Apr 2013, and is filled under Bloc.

Recent articles